PRIMER DE TOT LA FAMÍLIA

L'últim estiu que el sanguinari dictador presenciaria, ocorregué un fet, potser massa microscòpic com per influir en els afers de la política internacional, però de la màxima importància per a la història que volem contar-vos.

Aquell agost els ovaris d'una jove produïren dos òvuls, que la casualitat -per no dir el destí- faria que foren fecundats alhora per dos espermatozoides que el novell nuvi d'aquella jove jovençana, havia dipositat a dins d'ella, en l'estufida que finalitzà una suorosa, per bé que típica, espolsà de migdiada estival.

Els fruits d'aquell magnífic acte d'amor entre el jove matrimoni, veieren la llum del món l'abril de l'any 76: dos preciosos bessons bivitel·lins, que serien batejats com Xavi i David, però que anys més tard serien coneguts com Ovidi Twins .

Dues cèl·lules distintes, dos individus diferenciats, havien compartit el mateix embolcall durant el temps preciós de la gestació. Dues partícules que conviuen i es complementen a la mateixa placenta. Aquesta bonica metàfora ha servit ben a sovint per descriure, i també explicar, aquest curiós duet musical.

És un fet destacable -la típica anècdota que els pares repeteixen contínuament- que des d'un inici cada bessó ha triat un camí distint. Però també és un fenomen comprovat que al llarg de la seua vida eixos dos camins s'han anat creuant de manera discontínua però inintermitentment. A la mare del duet, tan planera ella, li agrada dir que "els meus dos bessons constitueixen la típica dualitat apol·lini-dionisíaca. Són el seny i la rauxa de la mà". Ella sap per què.

De la infància i adolescència no hi ha res a destacar que no redunde en allò conegut: si a Xavi sempre li havien atret les lletres ferides, a David li feien gràcia les arts plàstiques; si David escoltava punk basc, Xavi encetava estudis de piano clàssic. Només farem esment d'una curiosa anècdota familiar que faria les delícies de les vesprades de terrasseta i cervesa. Resulta que N'Òscar, el germà dels Twins, i N'Eloi, el que més tard seria el seu tècnic, tingueren una picabaralla a l'escola, que va acabar quan el futur sonidista clavà un llapis -alguns diuen que va ser una forqueta- en la mà al germà dels dos germans; temps més tard, N'Òscar se'n venjaria clavant-li un altre atifell escolar, però qui sap si no fou l'equilibri Kàrmic qui tornaria a juntar, anys més tard, els bessons amb el tècnic...

I ALESHORES... ES VA FER LA MOIXAMA

La primavera del 1996, vint anys després que nasqueren els bessons, una nova criatura va traure el cap: Moixama, la revista, donava els seus primers passets, amb un exemplar que costava 54 de les pessetes d'aleshores. Els dos germans en foren membres cofundadors, i en l'actualitat encara en formen part. Hi ha qui no s'està de dir que és realment a Moixama on s'ha gestat el peculiar humor dels Twins. Ells, però, sempre li han atribuït al seu iaio Toni gran part del seu poder jocós. El seu avi, tal i com ho recorda l'estimadíssima Tia Lola -germana de la mare dels bessons i en ocasions lletrista- era un home amb un humor molt particular, fins a cert punt críptic. No exempt de sornegueria, era en el fons l'humor bèstia però arrelat, i amb un fons eminentment innocent, que han practicat les gents d'arreu del món i de la Història, que treballen la terra.

A Moixama trobarien un grupuscle selecte alhora que compacte, a l'estil d'aquells boltxevics russos, que faria la seua particular lluita juvenil contra tot i tots. Una altra associació de pandereta, dirien alguns. Potser sí, però la seua associació de pandereta, dirien els altres. Membres destacats de la cosa moixamera són En P.G.S. -fan incondicional des del primer moment-, En V.C.G. -amb qui compartien l'afició per Ovidi Montllor, que els portaria finalment a fer l' especial Ovidi -, En G.S.M. -qui els fa de mànager o Padrí, com ell prefereix ser anomenat- o En F.I.S. -de qui hagueren de lamentar la pèrdua a causa d'un accident de nòria en la Fira de Juliol.

O.T. ANY ZERO

Serà justament estant de festa amb la gent de Moixama quan naixeran els Ovidi Twins. Una absurda però èpica nit d'un cap de setmana de l'agost del 2000, a la plaça de Benimaclet estant, bascosos i beguts més que res, sorgí la idea del grup: Per què no juntar la tradició de la cançó catalana -partint de la visió que en donà Ovidi Montllor- amb altres tradicions vingudes d'ultramar com el reggae, el rap, l'havanera, o la tecnologia digital? Per què ningú no conta les coses, o les recita, com ho feia Ovidi? Per què no aprofitem les musicalitats més frontereres? Per què experimenta l ha de ser sinònim d' avorrit ?

Aquella mateixa nit, amb un vell orgue de tecles polsoses i una botella de mistel·la pel mig, els Twins posaren en pràctica per primera vegada el que l'instint els havia suggerit a cau d'orella. Una improvisació que d'una manera molt primigènia ja apuntava maneres, els tingué ocupats durant un temps que ningú no es molestà a comptar. Només la buidor de la botella de mistel·la i una desena de dits ennegrits restaren com a prova d'aquell ritual fundacional.

El públic valencià, però, no pogué gaudir dels OT fins tres anys més tard. Tres anys de gestació secreta, mentre realment els dos germans anaven ocupats en quefers més immediats, com acabar les respectives carreres o incorporar-se definitivament al món laboral. Només un concert en tres anys. Un concert que per les seues característiques passaria a formar part de la llegenda no oficial. Aquesta conta que mentre Xavi feia de mestre a la vila alemanya d'Aurich -molt a prop del poble natal de la mare dels germans Marx- David feia el seu Erasmus a Berlin, on s'acabarien trobant l'estiu del 2001 durant dues setmanes, coincidint amb la visita de dos il·lustres moixamers. Moltes anècdotes sucoses es podrien contar d'aquella trobada. Del mercat turc d'aquesta ciutat prové el famós acordió del grup, amb la seua peculiar afinació; va anar d'un pèl que no compraren un altre acordió al qual li faltaven tots els botons; quan els OT ho feren notar al venedor, aquest va alçar les celles i els muscles com dient: ja, i què?

Una nit d'aquelles, David els portà al Keller (el Celler), una antiga carbonera d'un edifici situat a Rigaer Str, un dels carrers berlinesos amb més Squats per metre quadrat. El Keller serà recordat pel seu ambient eminentment punk, pel seu sostre baixet, els matalassos tirats a terra, la seua falta total de decoració, el seu curiós WC anti-discapacitats o els punkis polonesos que hi vivien a base de cervesa Berliner . No se sap com convenceren el cambrer per fer-hi la seua primera performance . El repertori: cançons de la Guerra Civil Espanyola i altres èxits populars com Pajaritos por aquí o Pajaritos por allá .

Però no fou fins el 2003, en el marc de la Universitat d'Estiu de l'Horta, aquell any celebrada a Alboraia, quan es presentaren al seu públic natural. Com que no els tiraren corfes de taronja, ni pedres, ni res, els dos germans acabaren per convencer-se que el projecte podia anar més enllà de la broma familiar, i s'encoratjaren a continuar.

PROTEGEIX-ME DELS AMICS, ARA QUE CONEC ELS MEUS ENEMICS

Aquell mateix estiu també el destí els regalà l'amistat de l'entranyable gent de La Sèpia Verda, un curiós reducte de rauxa -senyal de seny- a Sabadell. L'amor entre Moixama/OT i els i les sepieres fou immediat, i l'experiència es repetí a l'any següent. Allí els acollí la sempre alegre Helena à lies Contxita , 50% dels que es coneixen com els Twins catalans, el grup Pomada . El contacte amb aquella gentola esbojarrada els l'havia proporcionat En Miquel Gil , insigne cantaor valencià, arran de la seua entrevista per a la Moixama Rosa. Recull del millor de la bonhomia, Miquel ha col·laborat en el primer disc del Ovidi Twins, alhora que formà part del cartell de la festa de presentació de la Moixama Especial Figures. Un altre grupuscle amb qui els Twins sempre s'han sentit a gust és la gent alcoiana del Panical . Representants dels millors valors d'aquella tribu muntanyenca, els panicalers i panicaleres mai no han tingut un no per als Twins, i quan requereixen la seua companyia, els dos germans no dubten ni un segon a acudir-hi. Dels últims amics que han fet podem citar la persona coneguda com a Toni de l'Hostal , o també a Mr Cabota , gurú de la burrera saforenca, que en complir la seua revista un any, n'organitzà una de les bones, la plena de seny i melodia Clara Andrés , l' Hèctor Arnau, poeta del ritme, dels que fa poesia en viure. També estan les famílies, com per exemple Arròs Caldós , un exemple del matriarcat punk, també eixa família inoblidable que són la gentola entranyable d' Orxata Sond System , o eixa altra família encara més numerosa que són Soul Atac , camafeus del funk i el Soul al País Valencià.

LES PRIMERES GRAVACIONS

Una curiositat: la primera maqueta dels Ovidi Twins ( Directes a l'Escenari , autoeditat 2004) fou gravada al pub L'Escenari d'Alcoi, inaugurat per l'Ovidi. En el marc del segon Moniatic Circus Festival , els panicalers els hi convidaren a tocar la nit del 15 de Juliol del 2004. Per tal que en quedara testimoni s'havien anat enregistrant les actuacions de tots els grups que participaven al festival, i la gravació fou un generós regal dels alcoians. La sort els afalagà, a més, amb un entorn encantador i un públic totalment atent i seduït. Aquell fou un concert que els Twins mai no oblidaran. "Hem conegut la màgia, i fou a L'Escenari", ha dit un dels dos. "A mi el nuvolet em va durar una setmana", comenta l'altre. La maqueta, sortosament, ha circulat de manera generosa, en CDs copiats, tan legítims com qualsevol dels originals.

Una altra curiositat: és absolutament cert que els Twins no s'han menjat una rosca el 2005, l'anomenat Any Ovidi. Coses de la vida, que en diuen alguns. De fet tampoc no hi ha cap motiu perquè se la menjaren -el nom del grup no deixa de ser quelcom que algú posà en una decisió que ben bé podria ser arbitrària. "De totes maneres no ens acaba de convéncer eixe procés de beatificació", digué un dia un dels Twins, amb un gest entre la sornegueria i el ressentiment. L'únic destacable de l'any Ovidi fou la gravació de la seua primera cançó, una versió del mestre, una Cançó sense acabar de sis minuts de durada. L'estudi de gravació, segons conten les males llengües, era el cau d'un conegut pistoler del barri de la Saïdia. Allí treballaren per primera vegada amb el seu tècnic de so, N'Eloi. El resultat encara no ha vist la llum, ja que res no se sap del disc homenatge que tenia com a destí.

A KABOTAES

Quasi oblidada aquesta cançó, actualment els Twins esperen fins que tots els processos de so i producció finalitzen per tal que el seu primer llarg durada, el seu primer disc d'estudi, veja la llum. Titulat A Kabotaes , l'obra vol ser una expressió sincera de l'estat actual del duet. Gravat a La Bitxa , al barri de Marxalenes -veí, per altra part, del barri de la Saïdia- N'eloi n'ha tornat a ser el tècnic. L'escassesat de diners no ha fet enrere al professional de les mescles. De fet, és gràcies al seu esforç i contactes que s'ha gravat el disc. Pareix ser que els Ovidi Twins han trobat un fan en N'Eloi. Per la seua banda N'Eloi n'ha trobat en els Twins a dos.

El repertori reflecteix els diferents estils que els bessons practiquen: des de la clàssica napolitana de cantautor -representada pel tema que obri el disc i li dóna nom- passant pel reggae de La Carxofa o De Safari , per l'havanera-pop d' Els Borrellons , el rebètic Lo-Fi d' Els carrers de Torrefiel , el tango havanerat de Temps Mort , la cançó recitada, o més bé dialogada, d' Arròs en Fesols i Naps , en una particular revisitació d'Ovidi, o -tornant a Jamaica- la nadalenca dancehall de Ja ve nadal . Tot açò entés, és clar, des de la peculiar òptica dels germans. El particular Toc Twin (TT) transpira entre els sons de les cançons, amb un caràcter únic.

"Una de les coses més boniques ha estat comptar amb amics i amigues per a les col·laboracions, o bé fer-ne de nous", diu un Twin. I és que A Kabotaes compta amb les col·laboracions de les soulatacaes, les magnífiques Anna, Manoli i Marga, del grup Soul Atac , que els han regalat la seua energia per a La Carxofa . També podran fardar del duet entre dues de les millors goles valencianes: Miquel Gil i el cantaor xativenc Pep El Botifarra , embolcallats per una hipòtesi sonora sobre la música popular, una de les apostes del disc.

En fi, aquestes són més o menys les aventures que han ocorregut fins arribar a aquest punt. Qui sap què espera a aquests dos entranyables germans, que l'única cosa que desitgen és deixar una miqueta de felicitat en els corets del seu públic.

Bravo, Ovidi Twins!